Les relacions familiars: els diferents estats emocionals dels infants. Eduardo Gyannini.

RESSENYA DE LA XERRADA (Agustí Clua)

Les relacions familiars: els diferents estats emocionals dels infants. Eduardo Gyannini, psicòleg.  CEIP La Mar Bella. 6 de novembre de 2008.

Des que es neix fins que es mor, hi ha conflictes, per necessitats o interessos que es contraposen als de l’altre. I perquè sorgeixi l’agressivitat, ha d’haver-hi una necessitat frustrada. Els germans, per exemple, es barallen per cridar l’atenció del pare i de la mare, i per a establir-hi complicitats, i menteixen sovint per a aconseguir els seus objectius de plaer. Cal ajudar-los a expressar amb paraules allò que els passa, a demanar ajuda, a buscar solucions. Estimulem les activitats grupals, evitem l’individualisme.
Jugant s’aprèn molt. Apuntem-nos-hi, al joc, fem que vegin en el pare o en la mare, no només aquella persona que els diu el que fan malament, sinó un company de joc.
Participant en el joc, aprofitem per introduir la reparació del dany, el guariment del dolor, com a contraposició a l’agressivitat. Fem que curin aquell dinosaure ferit que, en un principi, era tan malvat. Finalment, iniciem el nen en la idea de la justícia, que se n’adoni del dany que es produeix. Si hi ha càstig, ha de ser proporcional al que es fa. Les sancions s’han de complir sempre.

“Com ajudar els infants a resoldre relacions de conflicte amb els companys”

 

RESSENYA XERRADA

Com ajudar els infants a resoldre relacions de conflicte amb els companys.- Per Dora Ortiz, psicòloga.
CEIP Brusi. 6 de març, 21.00 hores.

Els conflictes formen part de les relacions humanes. No els hem de defugir, ni intentar tapar-los o evadir-nos-en. Entre els nens n’hi ha sovint i, en principi, hem de deixar que els resolguin entre ells. Costa d’afrontar-los perquè normalment associem els conflictes amb violència, però si no s’aborden, sembla que tenen vida pròpia, i es pot arribar a estats de màxima tensió o d’abús de poder, i és llavors quan els adults hem d’intervenir.
Millor que els intentem resoldre quan la tensió hagi minvat, i sempre amb empatia, és a dir, intentant posar-nos en el lloc de l’altre, escoltant activament, demanant aclariments quan calgui. Si els pares tenim una posició dominant, a la llarga això es reflectirà en el nen.

Preguntem-los pel dia a dia i donem la nostra opinió perquè vagin provant; ajudem-los a posar nom a les emocions; premiem més que castiguem. I si hem de castigar, que tingui sempre a veure amb la malifeta (per exemple, si s’han negat durant deu minuts a apagar la tele, descomptem-los aquests temps el proper dia).
No generalitzem ni posem etiquetes. Cal saber trobar la gràcia que té cada fill per tal de fer-los sentir únics i valuosos.

Parlem d’alimentació

Xerrada a càrrec D’Elena Roura (Fundació Alícia)
Lloc: CEIP Vila Olímpica. C. Carmen Amaya, 2
Dia: 16 de novembre de 2006
Hora: 21h

Som el que mengem o som el que pensem ?
Sempre se’ns diu que pensem en positiu per tal de tenir una millor qualitat de vida, però està clar que, per a assolir-la, també cal menjar en positiu. Cal menjar coses senzilles.

S’ha comprovat, per exemple, que l’excés en el consum de sucre, de rebosteria industrial i de fregits, contribueix a crear nens violents. O que l’abús de productes transgènics està relacionat amb un augment de les al·lèrgies alimentàries.
Cal menjar, tant com puguem, aliments ecològics. Potser sí que són cars, però com més en mengem, més demanda tindran i els podrem trobar més barats. Rebaixem el consum de sucres, de rebosteria i de fregits. I, en canvi, augmentem el consum d’oli d’oliva, dels productes integrals (que poden anar des del pa fins a la carn), dels ous de casa, de les fruites fresques i seques, dels llegums, i d’una alternativa emergent a l’alimentació actual: les algues.

Conviure amb la diferència

Xerrada a càrrec de Pere Torras (Benestar Social. Generalitat de Catalunya)
Lloc: CEIP L’Arenal de Llevant. C.Bac de Roda, 33
Dia: 10 d’octubre de 2006
Hora: 21 h

Malgrat que la diversitat forma part de la nostra vida quotidiana, de vegades, la capacitat de donar afecte no la té en cap cas disminuïda, un discapacitat. El que sí que nota és la incomoditat de la mirada dels altres; des de la nostra tranquil·la talaia, hem de saber com la fem, aquesta mirada. Normalment, el que més ens crida l’atenció d’un discapacitat és allò que no pot fer, més que no pas la persona que ho comparteix tot al seu costat.

Els valors socials actuals (l’individualisme, el materialisme, l’èxit personal, el culte al cos…) són un obstacle a l’hora d’acceptar les diferències. En canvi, valors com l’empatia, la tendresa, la tolerància, la flexibilitat, la compassió ben entesa, són els que hem de transmetre als fills. I de manera informal, amb la nostra manera d’actuar, perquè som el seu primer model. Siguem coherents, no intentem jutjar els altres, intentem escoltar-los. Perquè no hi ha benefici més gran per a una persona, discapacitada o no, que sentir-se escoltada.